Resumen
Anys més tard, quan Rahel va tornar al riu, el riu la va saludar amb un somriure dhorrorosa calavera, i forats on hi havia hagut dents, i una mà tofenca que salçava des dun llit dhospital. Havien passat totes dues coses. El riu shavia encongit. I ella shavia fet gran. Riu avall hi havien construït una resclosa daigua salada, a canvi dels vots de linfluent grup de pressió dels arrossaires. La resclosa regulava lentrada daigua salada de lúltima part del riu, que desembocava al Mar dAràbia. I per això ara feien dues collites a lany en lloc duna. Més arròs, a costa dun riu. Malgrat que era juny, i que plovia, ara el riu era tan sols una enorme clavaguera. Una fina veta daigües denses que llepaven fatigosament els bancs de fang de banda i banda, ornada de tant en tant amb la lluor argentada dun peix mort. Un riu embussat per tot dalgues carnoses darrels marrons i toscoses que onejaven com tentacles sota laigua. Els jacanes dales de bronze hi caminaven al damunt. Peutorts, prudents....<
