Resumen
“Diumenges a la tarda a l’agost, en què l’ebrietat de sentir la ciutat per a tu tot sol queda reemplaçada pel vertigen de tenir la ciutat per a tu tot sol. [...] Diumenges d’hivern en una estació de metro de Brooklyn, on un home negre i alt com un jugador de bàsquet de sobte es va començar a clavar cops de cap contra una columna de ferro fins a obrir-se el cap mentre udolava “Odio els diumenges, Déu, com odio els diumenges”, mentre la gent des de l’andana del davant li cridava “Sí, germà, i qui no els odia?”. I, tanmateix, fins i tot la tristesa del diumenge a la tarda té coses bones. Sé que hi ha parelles que s’han conegut compartint aquesta por a la tarda del diumenge. Conec gent que comença una novel·la sempre en diumenge. [...] També hi ha persones que diuen que no senten res especial aquella tarda, que afirmen que el que a ells els deprimeix de debò és el dimecres a la tarda o el dijous al matí. Però és ben sabut que hi ha gent que faria qualsevol cosa per ser diferent dels altres, fins al punt de fingir una alegria que no senten un diumenge a la tarda.”<
