Ossa major

Resumen

«La nit entrada, encara alguns somriures
que es perden sobre l’aigua,
i ja no tant el desig d’aquells cossos
que un dia van ser glòria
i ara són sols un arc que, triomfal,
esperarà el meu pas després del foc.
[...]
«No calen quatre-cents, ni cent, no és cert
que aquella sal de l’aire ens faci brillar els ulls,
perquè la llum s’apaga,
i aquell anell de pedres que tenies,
amb els colors de l’iris, a les mans de vori,
qui sap on és desat.
El brollador m’acosta, aquí al Passeig,
el mateix so de l’aigua que sentia
quan encara eres llum de Botticelli,
no nascuda de l’aire, no trobada,
veu eterna, com les barques a l’alba
i aquelles iuques de setembre
que ens van florir tantes vegades.
No sé si retornar a aquell temps perdut,
abans de les aurores irisades,
quan ningú havia dit el teu nom,
o veure com, vençudes, intentem,
i és sempre en va,
reconstruir les aures.»
Novembre del 2008
© Olga Xirinacs, 2009