Resumen
&171;Les dones soles no ens conformem. Vivim acompanyades mentre ens sentim estimades, mentre es manté el desig, mentre perduren la complicitat i el respecte. Per&242; quan no existeix sincronització amb la nostra parella, preferim estar soles abans de resignar-nos al desamor. En tot cas, no som militants de la solitud.&187; Amb aquestes paraules, Carmen Alborch obre el seu llibre sobre la soledat, la plenitud i les dificultats duna experi&232;ncia tanmateix positiva gairebé sempre. Des de la seva viv&232;ncia, per&242; sense oblidar que formem part duna cultura i duna hist&242;ria particular, ens parla dels profunds canvis que han sofert les dones educades per ser, sobretot, esposes i mares: de la lluita per sortir de 1anonimat dom&232;stic cap a les esferes públiques; de la bona salut del feminisme i les seves protagonistes; del somni de 1equitat; del valor inigualable de 1amistat entre dones; del dilema de la maternitat; de les relacions contingents com a alternativa al matrimoni i de la sexualitat de les dones soles. Una obra audaz i diferent que trenca motlles i que conclou que viure sola no és estar sola.
<
