Resumen
Vianant camina des de la primera anotació fins al punt final serenament, sense estridències, fins i tot quan el narrador mostra les seues nits, quan la foscor no deixa presagiar l’alba. La “capacitat d’incendiar la ingenuïtat per enfrontar-se als dies, per a veure la vida com no és i no ha estat mai” s’ha quedat enredada en els matolls del trajecte, però el camí continua entre giragonses ascendint pel pujol i el viatger desitja conèixer el que hi ha a dalt. Avança amb passes petites fent voltes sobre si mateix, com el dervix, amb una mà girada cap amunt esperant la il•luminació i l’altra cap a baix, disposat a donar-nos les ombres i les llums rebudes. I nosaltres, els lectors, seduïts pel vaivé del moviment al voltant de la pista, seguim el dansarí, anotació rere anotació, gaudint i patint el ball del narrador que sovint és el nostre propi ball. I és quan ens reconeixem, quan sabem que estem davant d’un dels nostres
<
