Resumen
No sé corn em dic, ni on visc, ni don sóc. No sé si sóc home o dona; ni si sóc hetero, homo o bi. No sé ni si sí ni si no, ni si carn ni si peix, ni si vull o no vull, ni si dec o no dec, ni si faig 0 no faig. I si vull, dec, faig -o no- no sé per qu&232; vull, dec, faig -o no-. Si penso, no sé si existeixo; i si existeixo, no sé pas qu&232; en penso. No sé si ser o no ser ni si aquesta és la q&252;estió; 1 si aquesta és la q&252;estió, no sé. No sé ni si només sé que no sé res. Res de res. &171;Vaig descobrir el Xavier Bertran (o Xavier de Bertran, com veig que firma els seus articles) una nit, en un programa de TV3. [...] En aquella intervenció extraordin&224;ria hi havia molt del Cort&224;zar de La autopista del sur i de tants narradors i comediants que fan passar per possible all&242; fictici. Bertran interpretava la seva faula amb convicció, amb totes les peces degudament encaixades, de manera que es produ&239;a la famosa suspensió de la incredulitat de la qual parlava Coleridge, una cosa molt poc habitual en un c&242;mic televisiu catal&224;. Em vaig quedar de pedra. Mai no havia vist res digual a TV3, i poquíssimes vegades a les cadenes espanyoles. [...] Ara porto mesos seguint els seus articles. Són curts i, amb la veu imaginada dun personatge, sacosten al conte. Són molt senzills, molt bons i, des del punt de vista progre, són bastant incorrectes.&187; Quim Monzó
<
