Resumen
El cotxe va anar agafant més velocitat i va
començar una aventura que mai no hauria pensat
viure als meus quinze anys. Quan vas a cent
quilòmetres per hora dins dun cotxe, sents que el
que es mou és el món de fora i no tu. Però, quan
vas a cent vint i no portes vidres perquè algú ha
rebentat dun tret les dues llunes, et sents com si
thaguessis llançat en paracaigudes des de
lestratosfera sense ampolles doxigen. No és
vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això
alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina
velocitat anàvem, però tasseguro que estàvem a
punt de superar la barrera del so. Laire travessava
el vehicle com un huracà. Per un moment vaig
témer que la força del vendaval maixequés del
seient i em llancés pel forat del vidre del darrere.
«Recorda-ten: quan es fuig, no sha de mirar
enrere», mhavia dit lHéctor.<
