Resumen
El cotxe va anar agafant més velocitat i va començar una aventura que mai no hauria pensat viure als meus quinze anys. Quan vas a cent quilòmetres per hora dins dun cotxe, sents que el que es mou és el món de fora i no tu. Però, quan vas a cent vint i no portes vidres perquè algú ha rebentat dun tret les dues llunes, et sents com si thaguessis llançat en paracaigudes des de lestratosfera sense ampolles doxigen. No és vertigen, ni mareig, ni pànic, ni dolor, és tot això alhora multiplicat per mil. No et sabria dir a quina velocitat anàvem, però tasseguro que estàvem a punt de superar la barrera del so. Laire travessava el vehicle com un huracà. Per un moment vaig témer que la força del vendaval maixequés del seient i em llancés pel forat del vidre del darrere. «Recorda-ten: quan es fuig, no sha de mirar enrere», mhavia dit lHéctor.
