Resumen
"I és que aquest: “A Laura, potser”, de Jordi Cervera, representa la constatació que l’amor fa moure encara el sol i les altres estrelles, que no est tot escrit i que la poesia pot transformar el món i somoure l’nima humana. Mandelshtam deia que: “el poeta és el mestre de l’eco” i aquests versos impulsius, transits, arravatats, que impacten com batecs d’un cor desenfrenat, ressonaran molts anys fets eco en la memòria vivencial dels seus lectors. Jordi Cervera escriu tot el que sent i sent tot el que escriu, però més que de l’experiència, la seva és una poesia que neix de la supervivència. Per ell escriure és respirar, el vers dóna sentit i el poema es va fent, encarnat en paraules, un món d’amor i d’ardent, sensible veritat. Cada musa té un nom i la de Jordi Cervera es diu Laura, potser. Llarga ventura a tots dos. I Poesia."
